La llibreta

CVLTVRA, 1914 (I)

Hem trobat una petita joia a la prestatgeria… La compartirem, a retalls i de tant en tant, amb vosaltres. Es tracta d’un recull d’articles editats per Edicions El Cotal en edició facsímil, de la revista CVLTVRA.
Va ser una revista de bressol gironí nascuda el 1914 de mides molt portables: 15’5x24cm, i de només 6 exemplars de vida. Una revista que sortia a París, Palma de Mallorca, Madrid, Barcelona i Girona.

Un heroi, un amant

En aquells temps era normal que un grup reduït, o fins i tot un sol heroi, edités i dirigís una publicació. En aquest cas, l’heroi es diu Josep Tharrats i Vilà. Va ser un dels més fervents animadors del món artístic i literari gironí, al costat de personalitats més conegudes com Prudenci Bertrana, Laureà Dalmau, Rafael Masó, Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol, o Carles Rahola.
A la revista, Tharrats posava especial atenció en reflectir temes sobretot de música i pintura.
Era amic de Victor Català, Santiago Rusiñol, Joaquim Ruyra, Gabriel Alomar, Pau Casals, Enric Morera, Josep Clarà, Celso Lagar, etc.
Com a poeta, Tharrats cultivava el sonet. Amb 23 anys guanyava la seva primera Flor Natural, el 1909, amb “A vos senyora, amb la porpra olímpica”, i també és quan publica el primer llibre: “Orles”.
A la mateixa Girona, Tharrats havia dirigit altres revistes “Harmonia” (1905), i més tard dues publicacions humorístiques: “Flirt” i “Les Voltes”(1915). Col·laborador constant de la revista “Scherzando”(1905) i de “Catalanitat”, un setmanari nacionalista republicà. Durant els anys trenta manté una secció fixa al Diari de Girona, anomenada “Adesiara”. Com a empresari regentà una empresa de fabricació i exportació de mosaics ceràmics i paviments d’art amb seus a Girona, Barcelona i Besiers.

L’any 1914 edita i dirigeix la revista CVLTVRA, on oferia una selecció i resum de l’ideari Modernista, ja en plena floració. Gabrielle d’Annunzio, Ruben Darío, Maeterlinck, Carducci, Maragall, Alomar, etc.
Coincidint amb els inicis de la Primera Guerra mundial apareix doncs el primer número. Amb textos de Carles Rahola, Prudenci Bertrana, algun poema de Charles Dumas, i unes col·laboracions extrangeres de Renan i Maeterlinck.

Un queixal que no fa mal

Avui fem una extracció, com un dentista sibarita, d’aquell recull editat el 1979 per Edicions del Cotal. Pensant en el dia dels Difunts, i respectant el redactat traduït de la revista CVLTVRA, us proposem el text de Gabrielle d’Annunzio:

“Els funerals de Ricard Wagner”

“El món semblava disminuït de valor.
Stelio Effrena demanà a la vídua de Ricard Wagner que als dos joves italians qui havien transportat una nit de novembre del vaixell a la ribera l’hèroe desmaiat, i a quatre altres companys llurs, fos concedit l’honor de conduir el fèretre de l’estancia mortuoria a la barca i de la barca al carro. Tant fou otorgat.
Era el setze de febrer: era una hora després de migjorn. Stelio Effrena, Daniel Gàuro, Francesc de Lizo, Baltasar Stampa, Fabio Molza i Antimo della Bella esperaven en l’atri del palau. El darrer havia arribat de Roma conseguint endurse’n amb ell dos artisans esmerçats en l’obra del Teatre d’Apol, per a que portessin al funeral feixos de llorers collits en el Janícol.
Esperaven sense parlar i sense esguardar-se, sient cada qual vençut pel batec de son propi cor. Solament se oía un lleu cruixir pels escalons d’aquella gran porta que en els canalobres dels montants portava esculpides les dues paraules: DOMUS PACIS.
L’home del rem, que havia sigut car a l’hèroe, devallà a cridar-los. En son rostre masculí i fidel, els ulls eren abrusats per les llàgrimes.
Stelio Effrena s’avançà; els companys el seguiren. Havent pujat l’escala, entraren en una estancia baixa, iluminada feblement, d’on emanava un olor trist de bàlsems i de flors. Esperaren qualques instants. L’altra porta s’obrí. Entraren un a un en l’estancia contigua. Tots devingueren pàlids, un a un.
El cadavre era allà, tancat en la caixa de cristall; i aprop. Dreta, hi havia la dona de rostre de neu. La segona caixa, de metall brunyit, brillava oberta damunt el paviment.
Els sis portadors se disporaren davant de les despulles humanes, esperant una senya. Altíssim era l’silenci, i ningú parpellejava; més un impetuós dolor trastornava llurs ànimes com una ràfega i les sacudia fins en les arrels més profondes.
Tots guaitaven fixes a l’Elegit de la Vida de la Mort. Un infinit somrís il·luminava la faç de l’hèroe estès: infinit i distant com l’iris de les geleres, com la lluiçor del mar, com la reberveració dels astres. Els ulls no podien sostenir-lo; però’ls cors amb una meravella i amb un espant que’ls feia religiosos, cregueren rebre la revelació d’un secret diví.
La dona del rostre de neu dissenyà un lleu gest, permaneixent rígida en la seva actitud com en un simulacre.
Allavores els sis companys s’atançaren vers el cadavre; estengueren els braços i adquiriren vigor. Stelio Effrena s’posà al capçal i Daniel Glàuro als peus, com aquell jorn. Alçaren el pes concordes, a una veu sotmesa del conductor. Tots sofriren en els ulls un enlluernament, com si a l’acte una zona de sol atravessés el cristall. Baltasar Stampa va rompre en sanglots. Un mateix nus oprimí totes les gorges. La caixa ondulà; després devallà, entrà dins la coberta de metall com en una armadura.
Els sis companys romangueren postrats entorn. Avans d’abaixar la tapa, vacil·laren fascinats per l’infinit somrís. Oint un brunzit lleuger, Stelio Effrena alçà ls’ulls: vegé la faç de neu inclinada damunt del cadavre, aparició sobrehumana de l’amor i del dolor. El moment fou igual a l’eternitat. La dona va desaparèixer.
Abaixada la tapa, tornaren a alçar el pes crescut. El transportaren fora de l’estancia, després, amb lentitut, abaix per l’escala. Afectats per una angunia sublim, en el metall del fèretre veien reflexar-s’hi llurs rostres fraterns.
La barca fúnebre esperava davant la porta. Damunt la caixa fou estesa la mortalla. Els sis companys esperaren descoberts, que la familia descendís. Descendí, juntai ben apropada. La viuda passà velada; però l’esplendor de la seva fesomia s¡gravà, per sempre, en la memoria dels testimonis.
El seguici fou breu. La barca mortuoria anava davant; seguía la viuda amb els consanguinis; després seguía la munió dels joves. El cel era ombriu sobre la gran via de aigua i de pedra. L’alt silenci era digne d’Aquell qui havia transformat en infinit cant per a la religió dels homes les forces de l’Univers.
Un núvol de coloms, sortint dels marbres dels Scalzi amb un alateig llampeguejant, volà damunt del fèretre atravessant el canal i engarlandà la cúpula verda de San Simeone.
En el desembarcador un estol taciturn de devots esperava. Les amples corones odoraven en l’aire gris. S’oia l’aigua topar contra les proes curvades.
Els sis companys tregueren el fèretre de la barca i el portaren, a muscles, en el carro, que era a prop de la via ferria. Els devots atançant-s’hi hi depositaren llurs coronesdamunt de la mortalla. Ningú parlava.
Allavores avançaren els artisans amb llurs feixos de llorers collits del Janícol.
Sapats i potents, elegits entre’ls més forts, i entre’ls més bells, semblaven forjats en l’antic motllo de l’estirp romana. Estaven graves i tranquils, i amb la lllibertat salvatge de l’Agro en sos ulls jaspats de sang. Llurs linies vigoroses, el front baix, els cabells curts i crespats, les mandíbules sòlides, el coll taurí, rememoraven els perfils consulars. Llur actitut, lliure de tot absequi servil, els feia dignes del càrreg.
Els sis companys en lluita, devinguts igual en fervor, collint els rams dels feixos, els espargiren damunt el fèretre de l’hèroe.
Nobilíssims eren aquells llorers llatins, tallats en la selva del montícul ont en temps remots devallaven les àligues a portar presagis, ont en temps recents i no obstant fabulosos, tants rius de sang vessaren per la bellesa d’Italia’ls legionaris del Llibertador. Teníen els rams erectes, robusts, bruns, les fulles dures, fortament ingerides amb els caires aspres, verds com el bronze de les fontanes, rics d’un aroma triomfal.
I viatjaren vers la colina bàvara encara somnolenta en el gel; mentres els troncs insignes mostraven els nous rebrots en la llum de Roma, al rumor dels manantials abscondits.

Gabrielle d’Annunzio.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>